DICTAT

Que vaig fer ahir¹

El meu cosí que va al cole a Islàndia m'ha portat a uns concerts. Jo volia anar al cine a veure Up, però ell m'ha dit que allà les pelis estan en anglés i que seria una mica rollo per mi. Primer hem anat a veure un grup que es diu Reykjavík! i a mi m'han fet una mica de por perquè hi havia un senyor nerviós cantant que es tirava des de l'escenari i ens podía fer mal, però el meu cosí m'ha dit que aquell senyor era tonto i que això només ho feia perquè li agradava jugar². Després ha tocat Juvelen pero se sentía tot una mica raro i la gent ballava molt. Li he dit al meu cosí que el cantant cantava com una noia i ell s'ha rigut.³ Kimono m'ha agradat molt però el meu cosí estava una mica distret parlant amb una de les seves nòvies i quan li he preguntat si a ell li havien agradat m'ha dit que no ho sabía, y després s'ha comprat el cd però jo no ho entenc, perquè si no sap si li ha agradat... Al final han tocat uns que no me'n recordo com es diuen⁴ i que eren moltes persones. Un dels senyors que tocava la guitarra com el meu cosí se li ha espatllat i s'ha enfadat una mica amb el noi dels cables. Lights on the Highway i Dijta m'han agradat molt perquè son grups normals. La Cristine Owman és una noia que canta i fa sonar amb la boca un piano de joguina⁵ com el Pèsol Feréstec, a més li posen pel·lícules de fons i això és divertit. Després hem vist Kidcrash però cridaven molt i jo he plorat i hem marxat a casa⁶. Kings of Convenience han tocat en una esglèsia molt petita. Al meu cosí no li agraden però s'ho ha passat bé. Ningú feia soroll i jo m'he tirat un rot sense voler i tothom s'ha rigut però el meu cosí s'ha enfadat amb mi. El concert ha sigut molt maco.⁷ Després hem anat a veure al James Yuill que al meu cosí li agrada molt i diu que ha sigut el millor i el que més li ha agradat. És un senyor amb ulleres i toca la guitarra i apreta botons que fan soroll. Cantava molt fuix i la gent ballava molt. Al final hem anat a un concert d'un grup amb un nom llarg però jo he vist res i ha sonat molt fort⁸ però eren guays. Jo tenía son així que hem anat a cap a casa. Estic molt cansat perquè hem anat a molts concerts i demà al matí li diré al meu cosí si podem anar a veure Up encara que parlin en anglès perquè tots els meus amics l'han vist menys jo.

1Reseña del Iceland Airwaves '09

2Como parte de su espectáculo, Reykjavík! piensan que tener un cantante que se lance al público hasta cuatro veces por concierto enfatizará su condición de grupo hardcore, pero lo único que consiguen es mostrarse terriblemente nerviosos por ser el grupo local elegido para telonear a Juvelen en el Airwaves, algo que hasta mi primo de 9 años ha notado.

3Efectivamente el líder de Juvelen es un Prince sueco del electro-pop que deleitó al público convirtiendo durante 40 minutos la sala Nasa en una nave space-funk a base de sintetizadores y LEDs. Nótese además en la frase “se sentia una mica raro” la conciencia de mi primo ante tal evento ya que, habiendo visionado conciertos de Passion Pit y MGMT en Barcelona, es conocedor de la dificultad técnica que supone sonorizar en directo el estilo del pop-prozac a base de guitarras, cajas de ritmos y tombs chungos.

4Se refiere a Sudden Weather Change, banda local indie bastante ruidosa que a mi parecer beben de Yoni Wolf y Sonic Youth.

5Se refiere a una melódica.

6Sin lugar a dudas Kidcrash ofreció en Sódóma una buena dosis de hardcore chillón no apta para oídos infantiles. Uno de los pocos grupos norteamericanos del festival. Concierto fresco y serio. Por lo menos la primera mitad que ví.

7La verdad es que no hay mejor adjetivo que “bonic” para describir un concierto de hora y media que debió ser bastante atípico dentro de la gira europea de Kings of Convenience. 400 asientos a la luz de una pocas velas, dos guitarras, dos micrófonos y un piano; el dúo noruego no necesitó nada más para ejecutar un anestésico espectáculo con un sonido impecable, aunque en algunos momentos eclipsado por la arrogancia y excesiva excentricidad de Erlend Øye.

8Alguien debería explicarle a mi primo de 9 años porque los grupos de post-rock suenas tan suaves en disco y tan tralleros en directo. Es como una suerte de ley no escrita, tal vez a fin de vender más discos sin defraudar a los fans del metal, ¿no? El comentario de mi primo “però jo no vaig veure res” no es gratuito, pues hace referencia a la iluminación de For a Minor Reflection, que mantenía prácticamente a oscuras a los miembros del grupo y les hacía florecer anicónicamente, que es como todo post-rockstar quiere sentirse en directo. Concierto sin micrófonos.